Benvolguts qui ho llegiu,

Aquests dies he estat immersa en un viatge pel desconegut, un joc del que en desconeixia les regles. Amb por però il.lusió, m´he anat trobant i en l’error he aprés sobre nous formats, textures i oportunitats. El camí s’inicià vivint un Land Art de la mà d’Anna Mangot, el qual em va remoure emocionalment per dintre. I amb l’anhel de vulguer transmetre tot el que ella aconsegueix evocar en les seves obres, la vaig pendre com a referent.

Al llarg del procés han sorgit idees coherens i incoherents, missatges poètics i voluntat de bellesa. Però deixant de banda la raó i començant-me a embrutar, he anat construïnt un missatge del qual n’estic satisfeta i que m’ha trobat ell a mi. M’hi veig representada i em sorprén peruè en cap cas he sabut ben bé del cert que estaba fent.

El que sí sé és que la història va començar amb reixes metàl·liques i guix de farmàcia, amb nusos i rigidesa, amb aigua i amb les mans ben brutes. I un cop tot sec, molt riure. Un riure immens. Fèia tant que no reia d’aquesta manera! Qui diu que l’art no és divertit?

Més tard, comença l’angoixa de saber que se m’acaba el temps i és aleshores quan reprenc a Anna Mangot i torno a reviure les sensacions del primer dia. Inicio un procés de manipulació d’un instrument que mai havia utilitzat, la tela, en concret la seda sintètica, i m’enamoro de com balla amb les aquarel.les. Flueixo i gaudeixo.

En aquest punt la idea agafa força i forma i la resta, queda descrita en l’explicació de la meva PAC1. Un Repte que m’ha fet pintar per primer cop, amb la llum del sol i el vent.